Entrevista a Arga Sentís. Representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Regidora de l’Ajuntament de Tarragona i portaveu del grup municipal d’Iniciativa VerdsEUiA. Treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística. És sindicalista i participa en moviments socials, ecologistes, feministes i per la pau.

La fractura social de què es parla tant, és conseqüència del procés o ve de més lluny?
De vegades, si partim de generalitzacions, les coses no s’expliquen del tot. El que estem vivint es percep de manera diferent depenent d’on i com es viuen els esdeveniments en un espai concret, que se sap interpretar. Suposo que si es forma part d’algun àmbit homogeni (que n’hi ha), es poden compartir punts de vista, però en un lloc complex (fracturat urbanísticament entre el centre i els barris, on va arribar gent sobretot del sud d’Espanya a treballar a la indústria) com Tarragona, les coses funcionen d’una altra manera. Als 20 anys vaig començar a fer classes de català al barri de Ponent. Allà vaig trobar la realitat de persones que eren més grans que jo. Treballadors que, després de la jornada laboral, anaven a classe de català. Allò era molt maco, pel plaer d’ensenyar i pel fet de compartir una llengua. I ara ho recordo amb una mena de dolor. Moltes d’aquestes persones t’explicaven la seva història, que passava per la lluita antifranquista, sindical, dels moviments veïnals… Una gent que havia vingut de fora però que va ser absolutament imprescindible per dotar Catalunya d’autogovern, d’immersió lingüística… Per arribar a uns consensos socials sense els quals res no hauria estat possible. Això per a mi va ser una epifania, un descobriment. Esclar que hi havia diferències entre aquelles persones i les d’altres barris, però no com les d’ara.

Aquell estat de coses perviu o, d’alguna manera, s’ha modificat dràsticament?
Als barris d’aleshores hi havia gent que potser tenia més coses en comú. Amb el temps han arribat nous immigrants i moltes persones d’aquella immigració han marxat. Hi havia gent que veia l’emigració amb aprensió o amb distància, cosa que es derivava també d’una fractura urbana que dificultava crear o buscar punts de trobada. També hi havia un rebuig latent a l’emigrant, però, de tota manera, dominava una tendència a entendre’s, a conviure, a compartir coses. Ara hi ha gent a qui els vaig fer classe que va a les manifestacions de Ciutadans. Què està passant? Per què als barris on jo vaig treballar es pengen ara banderes diferents de les del centre? Han tret les banderes com a reacció a alguna cosa que veuen com una amenaça o rebuig. S’han barrejat mil coses diferents i s’ha gestat un sentiment d’acció-reacció que ens ha portat a mirar-nos amb recel. I el mateix puc dir d’altres entorns, diguem-ne indepes, que conec i que també pateixen. Com és possible que es comparteixi el patiment i hi hagi tan poca capacitat d’empatitzar o, fins i tot, d’arribar a aquest punt en què es pot comprovar que ni tan sols hi ha enfrontament, que es tenen els mateixos problemes? Quan es compara això amb el que passava fa 30 anys, s’ha de reconèixer que hem empitjorat molt. Aleshores hi havia aquesta mena d’intent d’entendre’s. Hi havia rebuig, paternalisme… però també un espai en el qual poder-se entendre i reconeixe’s.

Continuar llegint: Aquí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s