Comunicat de Comuns Federalistes davant la renovació de la direcció de Catalunya en Comú

Comuns Federalistes hem decidit formar part de la llista unitària de Catalunya en Comú davant la convocatòria d’eleccions internes.   Ho hem fet perquè vivim, tant a Catalunya com a Espanya, la situació més complicada de la nostra història democràtica recent, i la societat i la política necessita, com no ha necessitat mai, gestos d’acord i renúncia per trobar una sortida raonable a curt termini i començar a embastar una solució de futur. Els valors federals poden ajudar a gestionar la diversitat, perquè signifiquen acord, tractat, confiança, lleialtat i fidelitat.
Són temps plens d’incertesa, però l’oportunitat oberta per la possibilitat de fer el primer govern d’una coalició d’esquerres en vuitanta anys, ens obliga a tenir  una nova esperança, però també unes noves responsabilitats: fer que la crisi no la paguin els de sempre, trobar rutes de sortida al laberint nacional i fer que el govern funcioni.

Posicionament de Comuns Federalistes davant del preacord d’UP i PSOE

Comuns Federalistes volem expressar  la nostra alegria pel preacord assolit entre el grup parlamentari confederal d’Unidas Podemos, dins del qual ens trobem En Comú Podem, i el PSOE.  Volem manifestar el nostre suport i el nostre agraïment a les persones que l’han fet possible, tot  superant desconfiances i errors passats.  Estem compromesos a fer que funcioni, perquè sabem que és imprescindible la  col·laboració de les forces progressistes per donar resposta a l’emergència social i ambiental, per cuidar les persones, per garantir drets i llibertats.

Hem de ser capaços de generar un ambient de confiança i diàleg per rebaixar la tensió i   frenar a la ultradreta.  Cal buscar, com diu el preacord, fórmules d’entesa i trobada per garantir la convivència i la normalització de la vida política, i també donar a llum un acord programàtic amb polítiques valentes per a les classes populars. El punt 9 de l’acord parla d’enfortir l’estat de les autonomies: podem entendre que és un pas necessari, però només com un punt de partida per avançar en el model federal i europeista que sempre hem defensat des de Comuns Federalistes.

Aquesta notícia esperançadora i il·lusionant arriba quan dins dels comuns estem en un procés de renovació dels òrgans de direcció. És una necessitat reforçar el nostre discurs nacional davant les eleccions catalanes, on ens jugarem la utilitat del nostre espai polític com a força de canvi.  És una oportunitat per projectar des de dins del nostre espai l¡actitud constructiva i empàtica que necessita la política i el país i treballar per a una direcció plural reforçada amb la sensibilitat, la coherència i la fiabilitat dels que sempre, des de dins de l’espai, hem defensat lleialment la solució federal. Ara és demà.

Davant la sentència

La sentència feta pública avui és dura judicialment i políticament excessiva, però sigui quina sigui l’opinió sobre la sentència, el problema ha deixat de ser judicial i tornar a ser estrictament  polític.  L’actuació de la majoria independentista, abolint el 6 i 7 de setembre l’ordenament democràtic vigent i desfermant uns esdeveniments que comportaven un greu risc per a la convivència, mereixia la més severa crítica política i una assumpció de responsabilitats per part dels partits promotors,  que fins ara no s’ha donat. Trepitjar els drets de mig país i posar en perill les institucions que a tots pertanyen podia tenir conseqüències jurídiques i penals. La sentència és criticable però no pot ser titllada d’il·legítima.

Catalunya en Comú no s’ha d’alinear a reclamar una resposta transversal a la sentència, ni “del 80%” ni una “resposta de país”. És natural i respectable que l’independentisme surti al carrer i protesti davant de la magnitud de les penes, però nosaltres no podem subordinar el nostre espai a un moviment que formula el conflicte en termes d’enfrontament entre una Catalunya independentista homogènia i un Estat autoritari, i oblidar que la meitat de la gent catalana,  per no dir la majoria, no vol separar-se d’Espanya.

Davant les  propostes de les aturades de país,  el nostre espai ha de contribuir a defensar l’autonomia del moviment obrer. Mantenir els sindicats al marge de l’agitació independentista serà cabdal per fer-hi contrapès en el si de la societat catalana, per fer possible una sortida dialogada. El problema està jutjat, però  no resolt.  Amb les condemnes de llarg empresonament torna a deixar el problema a sobre de la taula de la política.

La sortida de presó dels sentenciats ja no depèn de la justícia, sinó de la negociació política. Seria possible impulsar una reforma penal que permetés una tipificació més ajustada dels fets i retroactivament  beneficiosa per als condemnats, encara que l’indult té l’indiscutible avantatge que depèn del Consell de Ministres. No obstant, el problema no és si la solució està en un indult o una reforma del Codi Penal.

No hi haurà solució sense el desbloqueig de la política paralitzada a Catalunya des del començament del procés, amb un govern incapaç de governar, un parlament presoner de la gesticulació i unes mobilitzacions tan carregades d’emoció com buides d’objectius polítics assolibles. Cal una política  que torni a la realitat  per generar les condicions per dialogar i  buscar una sortida real i duradora al seu bloqueig permanent. Cal fer un punt i apart que vagi més enllà de la sentència.

Catalunya necessita trobar el camí d’un acord ampli de país, que no es pot fer al marge de la llei ni de la correlació de forces que hi ha aquí i a l’Estat. Un acord de normalització de la vida política catalana per avançar i tornar Catalunya al camí de la millora del seu autogovern.

Comuns Federalistes

14 d’octubre de 2019

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Versió en castellà:

Ante la sentencia

La sentencia hecha pública hoy es dura judicialmente y políticamente excesiva, pero sea cual sea la opinión sobre la sentencia, el problema ha dejado de ser judicial y vuelve a ser estrictamente político. La actuación de la mayoría independentista, aboliendo el 6 y 7 de septiembre el ordenamiento democrático vigente y desatando unos acontecimientos que comportaban un grave riesgo para la convivencia, merecía la más severa crítica política y una asunción de responsabilidades por parte de los partidos promotores que hasta ahora no se ha dado. Pisar los derechos de medio país y poner en peligro las instituciones que a todos pertenecen podía tener consecuencias jurídicas y penales. La sentencia es criticable pero no puede ser tachada de ilegítima.

Cataluña en Común no debe alinearse en reclamar una respuesta transversal a la sentencia, ni “del 80%” ni una “respuesta de país”. Es natural y respetable que el independentismo salga a la calle y proteste ante la magnitud de las penas, pero nosotros no podemos subordinar nuestro espacio a un movimiento que formula el conflicto en términos de enfrentamiento entre una Cataluña independentista homogénea y un Estado autoritario y olvidar que la mitad de la gente catalana, por no decir la mayoría, no quiere separarse de España.

Ante las propuestas de paros de país, nuestro espacio debe contribuir a defender la autonomía del movimiento obrero. Mantener los sindicatos al margen de la agitación independentista será capital para hacer contrapeso en el seno de la sociedad catalana y posibilitar una salida dialogada. El problema está juzgado, pero no resuelto. Con las condenas de años de encarcelamiento vuelve a dejar su resolución sobre la mesa de la política.

La salida de prisión de los sentenciados ya no depende de la justicia, sino de la negociación política. Sería posible impulsar una reforma penal que permitiera una tipificación más ajustada de los hechos, retroactivamente beneficiosa para los condenados, aunque el indulto tiene la indiscutible ventaja de que depende del Consejo de Ministros. Sin embargo, el problema no es si la solución está en un indulto o una reforma del Código Penal.

No habrá solución sin el desbloqueo de la política paralizada en Cataluña desde el comienzo del proceso, con un gobierno incapaz de gobernar, un parlamento prisionero de la gesticulación y unas movilizaciones tan cargadas de emoción como vacías de objetivos políticos alcanzables. Es necesaria una política que vuelva a la realidad para generar las condiciones para dialogar y buscar una salida real y duradera a su bloqueo permanente. Es imprescindible hacer un punto y aparte que vaya más allá de la sentencia.

Cataluña necesita encontrar el camino de un acuerdo amplio de país, que no se puede hacer al margen de la ley ni de la correlación de fuerzas que hay aquí y en el Estado. Un acuerdo de normalización de la vida política catalana para avanzar y devolver Cataluña al camino de la mejora de su autogobierno.

Comuns Federalistes

14/10/2019

“Susto o muerte”, article de Lluís Rabell

susto_o_muerte_20-n
Il·lustració de “El Jueves”

Article publicat al blog de Lluís Rabell el 10/10/2019

“El esperado anuncio de la lista de Más País a las elecciones del 10-N por la provincia de Barcelona habrá servido, cuando menos, para despejar algunas incógnitas. Aunque, tal vez sin pretenderlo, pone de manifiesto también algunos de los problemas que aquejan a la izquierda. Después de semanas de rumores, queda claro que la corriente federalista de los “comunes” no está asociada en modo alguno al proyecto que impulsa Íñigo Errejón. De hecho, Errejón nunca tomó contacto con ninguno de nuestros referentes – aunque no hay que descartar que tal vez esperasen que alguno de nosotros llamase a Madrid: la “nueva política” ha alumbrado grandes egos. Pero, sobre todo, a pesar de sus discrepancias con significativas decisiones de Catalunya en Comú, los Comunes Federalistas ya habían manifestado que seguirían trabajando a favor de sus tesis a la interna de este espacio, sin cuestionar su unidad. Hay en esa corriente cuadros con suficiente experiencia para saber que un proyecto transformador no se levanta de la noche a la mañana… y que la izquierda ha sido demasiado proclive a las rupturas. Está por ver si esa lealtad es apreciada y entendida como lo que representa: la expresión de una tradición militante heredada de las vivencias del movimiento obrero.”

Continuar llegint aquí

Entrevista a Roger Molinas, representant de Comuns federalistes al Consell Nacional de CEC

arqueoleg

Entrevista publicada a Estado.net el passat 2/10/2019

Entrevistamos a Roger Molinas, más conocido por su cuenta de Twitter @arqueoleg. Se define como marxista, es miembro de la dirección Nacional de Catalunya en Comú, y una de las voces más reconocibles del sector Comuns Federalistes.

Nos reunimos con él para hablar sobre los nuevos escenarios políticos que se abren en el conjunto de España y en concreto la situación política que se vive en Catalunya, y además también queremos conocer su visión como experto en redes sociales y la
guerra de relato que se disputa en ellas por el sentido común.

Últimamente ha publicado una serie de investigaciones en las que vincula directamente a Òmnium Cultural (uno de los dos motores de la sociedad civil independentista, el otro es la Asamblea Nacional Catalana) con el franquismo. ¿Puede explicar ese giro ideológico de Òmnium?

Omnium Cultural originalmente fue fundada por miembros de la burguesía catalana con un pasado franquista, como el empresario Felix Millet i Maristany, que había luchado en el bando nacional durante la guerra civil. Omnium Cultural fue legalizado durante los últimos años del franquismo, ya que la dictadura, centrada en la lucha contra el comunismo, no vio a este folclore inocuo como una amenaza. El mismo president Tarradellas tenía muy mala relación con Omnium a quien los acusaba de robar la bandera del catalanismo a la resistencia antifranquista.

Continuar llegint aquí

Posicionament de Comuns Federalistes sobre la investidura

Un cop és evident la decisió de Pedro Sánchez d’anar a unes noves eleccions, el nostre objectiu és impedir-les. Impedir-les perquè seria un immens error per al bloc de les esquerres. L’ambient de l’esquerra després de la moció de censura era a l’ofensiva i ara  les condicions objectives han empitjorat  i, sobretot,  perquè les ciutadanes i els ciutadans, en la seva majoria, no volen noves eleccions.

No podem donar una oportunitat a la dreta i l’única acció possible d’UP i ECP és votar sí. Si Pedro Sánchez no accepta la investidura, es veurà qui vol eleccions anticipades.  Tenim el convenciment que els votants i simpatitzants de En Comú Podem prefereixen qualsevol alternativa a una repetició de les eleccions, perquè ens van votar per barrar el pas a la dreta.

El document que us presentem és la reflexió i proposta que  el 19 d’agost Comuns Federalistes vam enviar a la Comissió Executiva i vam defensar al passat Consell Nacional del 15 de setembre sobre la posició a adoptar de Catalunya en Comú vers la investidura.

Diada, una nau sense vent a les veles. José Luís Atienza

1568294630_359590_1568295040_noticia_normal_recorte1

Us oferim un article de José Luís Atienza, portaveu de Comuns Federalistes i membre de la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, publicat a El País.Cat el passat 12 de setembre.

“Abraham Lincoln deia que a partir dels 40 anys un és responsable de la seva pròpia cara. Als seus 43 anys, la Diada recuperada té una altra cara de quan es va presentar el 1976 a Sant Boi, el Baix Llobregat, amb el crit de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” amb accent xarnego i del moviment obrer. Aquell rostre col·lectiu de la manifestació del 1976 tenia cara i veu de nació real dels ciutadans. Ara té les faccions corregides per la cirurgia del procés a semblança d’un “imaginari de ciutadania a mesura d’una nació ideal dictada per la història”, en paraules robades a Manuel Vázquez Montalbán.

El que llavors va omplir la plaça Catalunya de Sant Boi no va ser el record d’una dolorosa però llunyana derrota de 250 anys enrere en la guerra entre un arxiduc vienès i un duc nascut a Versalles que volien ser reis d’Espanya, sinó la memòria propera d’un gener de 37 anys enrere que va acabar amb el triomf de la dictadura, l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i la fi de la república espanyola i de l’Estatut. Era la voluntat de recuperar les llibertats democràtiques i nacionals arrabassades per les armes a l’Espanya i la Catalunya republicana amb un milió de morts.

Pel camí que va aquest dia, no només quedarà com la Diada Nacional de mitja Catalunya sinó també com la mobilització que ha triturat els consensos del catalanisme transversal i unificador que en els seus primers anys va ajudar a construir. El nacionalisme de l’era digital ha rebutjat allò que era compartit, que no era poc, i ha explotat com a veta electoral la vella mina de la diferència, i no ha tingut miraments a fer caure els ponts que feien que una majoria social compartís un present i un horitzó de futur. El que feia forta la nostra comunitat nacional no era el cultiu intensiu de la identitat per allunyar les males companyies sinó allò que la nostra gent tenim en comú i l’acceptació que la barreja d’orígens i afectes no és un llast sinó una riquesa.”

Continuar llegint aquí.