Diada, una nau sense vent a les veles. José Luís Atienza

1568294630_359590_1568295040_noticia_normal_recorte1

Us oferim un article de José Luís Atienza, portaveu de Comuns Federalistes i membre de la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, publicat a El País.Cat el passat 12 de setembre.

“Abraham Lincoln deia que a partir dels 40 anys un és responsable de la seva pròpia cara. Als seus 43 anys, la Diada recuperada té una altra cara de quan es va presentar el 1976 a Sant Boi, el Baix Llobregat, amb el crit de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” amb accent xarnego i del moviment obrer. Aquell rostre col·lectiu de la manifestació del 1976 tenia cara i veu de nació real dels ciutadans. Ara té les faccions corregides per la cirurgia del procés a semblança d’un “imaginari de ciutadania a mesura d’una nació ideal dictada per la història”, en paraules robades a Manuel Vázquez Montalbán.

El que llavors va omplir la plaça Catalunya de Sant Boi no va ser el record d’una dolorosa però llunyana derrota de 250 anys enrere en la guerra entre un arxiduc vienès i un duc nascut a Versalles que volien ser reis d’Espanya, sinó la memòria propera d’un gener de 37 anys enrere que va acabar amb el triomf de la dictadura, l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i la fi de la república espanyola i de l’Estatut. Era la voluntat de recuperar les llibertats democràtiques i nacionals arrabassades per les armes a l’Espanya i la Catalunya republicana amb un milió de morts.

Pel camí que va aquest dia, no només quedarà com la Diada Nacional de mitja Catalunya sinó també com la mobilització que ha triturat els consensos del catalanisme transversal i unificador que en els seus primers anys va ajudar a construir. El nacionalisme de l’era digital ha rebutjat allò que era compartit, que no era poc, i ha explotat com a veta electoral la vella mina de la diferència, i no ha tingut miraments a fer caure els ponts que feien que una majoria social compartís un present i un horitzó de futur. El que feia forta la nostra comunitat nacional no era el cultiu intensiu de la identitat per allunyar les males companyies sinó allò que la nostra gent tenim en comú i l’acceptació que la barreja d’orígens i afectes no és un llast sinó una riquesa.”

Continuar llegint aquí.

Donar una oportunitat a la dreta no és negociable, José Luís Atienza

Us oferim un article de José Luís Atienza, portaveu de Comuns Federalistes i membre de la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, publicat a la revista Treball, el  dia 2 de setembre on desenvolupa el posicionament de Comuns Federalistes davant les negociacions per formar govern.

“Les negociacions per formar govern no es poden abordar sense assumir allò que és evident, que les eleccions del 28 d’abril de 2019 van aconseguir mobilitzar l’esquerra i el sentit comú a l’Espanya plurinacional per sobre de la crispació i del tripartit de la plaça de Colón y cierra España. Per contra, el fracàs de la investidura en les dues votacions del 23 i el 25 de juliol han provocat la desmobilització i la decepció dels votants d’esquerra. Decepció en el què ha passat, i en com ha passat.

En la política compten els gestos, les formes, el projecte polític i la correlació de forces. La obscena batalla pel relat protagonitzada per socialistes i podemites en aquells quatre dies de juliol es mereix aquell títol encunyat per Kundera, la insuportable lleugeresa de l’ésser, a manera d’epitafi del que podría haber sido y no fue. Un relat simple i lleig per a una situació complexa -que malgrat tot havia estat llegida amb un immerescut optimisme dels votants de l’esquerra i del sentit comú- que va rebre la dutxa freda d’un malbaratament de gestos equivocats, de formes burdes gens amistoses.”

Continuar llegint aquí

Entrevista a Roger Molinas, representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Entrevista a Crònica Global. 01/09/2019:

Roger Molinas: “Torra olvida que CiU reciclaba alcaldes franquistas”

El historiador y activista, conocido en las redes como ‘Arqueòleg Glamurós’, recuerda que casi la mitad de los primeros ediles catalanes procedentes del Régimen se pasaron a Convergència

Roger Molinas (L’Hospitalet de Llobregat, 1981) es un hombre polifacético. Arqueólogo de profesión, y licenciado en Historia, este activista de izquierdas es también conocido por su sobrenombre de Twitter: “Arqueòleg Glamurós”. Militante de IC-V en su ciudad, miembro de la corriente Comuns Federalistes y del consejo nacional de Catalunya en Comú, así como de Federalistes d’Esquerres, entre otros espacios, no tiene pelos en la lengua a la hora de rebatir los argumentos del nacionalismo, en general, y de los independentistas catalanes, en particular.

Entre ellos figura la identificación que, por parte de estos últimos, suele hacerse entre España y el franquismo. Uno de los ejemplos más recientes lo tuvimos el pasado fin de semana cuando, con motivo del 75º aniversario de la liberación de París, en la que participaron los exiliados españoles de La Nueve, Quim Torra publicó un tuit para advertir que, en aquel 1944, “el papel español en la Segunda Guerra Mundial fue el envío de miles de soldados de la División Azul a luchar junto a Hitler”. Apostillando, como respuesta a otro mensaje del Ministerio de Justicia, que “los soldados republicanos de La Nueve continuaban luchando contra el fascismo y la España del dictador Franco”.

– ¿Qué le pareció ese mensaje de Quim Torra? Con sus palabras, ¿no estaba dando a entender que España era sólo su gobierno, el franquismo, y quienes le daban apoyo?

Me parece absurdo que Torra critique el franquismo en España cuando Convergència fue el partido que más franquistas recicló en Cataluña en la Transición. Un 43% de los alcaldes franquistas que se volvieron a presentar en aquella época lo hicieron bajo las siglas de CiU [95 sobre un total de 219, según explica en su blog]. Me hace gracia que Torra hablara de la División Azul como ejemplo de lo que hizo España, y olvidara mencionar que Primitivo Forastero, alcalde de CiU en Camarles, fue uno de sus combatientes. ¿Cuál era la Cataluña legítima entre 1939 y 1975? ¿La de los expresidents Companys, Irla y Tarradellas, o la del Gobernador Civil que puso Franco? Para mí, la Generalitat exiliada. Durante 40 años hubo una división entre el poder legítimo y legal que salía de las elecciones republicanas de febrero de 1936 y el gobierno golpista, ilegal e ilegítimo, que usurpó el poder esos 40 años.

Continuar llegint aquí

Entrevista a Montse Álvarez, representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Advocada. Va estudiar dret a la UB. Funcionària amb una llarga trajectòria a la Generalitat de Catalunya, sempre dedicada al món relacionat amb el treball. És a Comuns Federalistes i forma part del Consell Nacional de Catalunya en Comú.

L’última crisi econòmica, global, de quina manera impacta a Catalunya?

En vaig sentir els efectes a la meva família mateix. El meu marit es va quedar sense feina l’any 2007, i es va veure obligat a reciclar-se laboralment. Va ser terrible. Van començar els expedients de regulació d’ocupació, moltes persones que van perdre la feina van optar per fer-se autònoms, per obligació. En el meu àmbit ocupacional tenim més feina quan a la gent li van les coses malament. Aleshores vam estar desbordats. I al carrer es va produir una onada d’indignació que es va manifestar en el 15-M, el “no ens representen”, l’encerclem el Parlament…

I les forces polítiques reaccionen segons la seva conveniència…

El PP, el mascle alfa de la política espanyola, es va mantenir rígid, i Convergència i Unió, que aleshores governava, va intentar enfilar-se a l’onada de descontentament, per evitar que l’esquitxessin els casos de corrupció que li afloraven aleshores i, en fi, per atribuir les retallades a la falta de diners, de competències, i buscar un culpable. El primer gran retallador, en les matèries més sensibles, com sanitat i educació, va ser Artur Mas. A sobre, va ser en la pitjor circumstància per a la gent, que no només perdia la feina sinó també prestacions bàsiques. Aquest va ser, doncs, el moment de la tempesta perfecta: protestes al carrer, retallades, corrupció…

En tot cas, mes enllà dels greuges, el fiasco de l’Estatut, etc., la crisi i els seus efectes col·laterals han contribuït a engruixir el procés?

Era evident que les coses estaven mal organitzades i que calia fer una reforma del marc legal. Si no, ens plantejaríem el federalisme com a sortida a la crisi territorial. Però la societat ha evolucionat. L’any 78 tot estava per fer i ara està per modelar i plantejar-se el futur. Ara estem en l’entorn VUCA (acrònim utilitzat per descriure la volatilitat, la incertesa, la complexitat i l’ambigüitat de condicions i situacions), en què tot canvia i torna a canviar. Potser ens hem de replantejar què fem i formular les parts programàtiques d’una altra manera. El que queda clar, però, és que molta gent, atemorida, s’aferra al que pot buscant seguretats, i tendeix a replegar-se en allò conegut, en el passat. Aquí a Catalunya, el procés va instrumentalitzar una part d’això, i en altres llocs també es produeix un reflex del retorn a “el meu propi espai, el meu propi mercat”. D’una banda, ens obrim al món, i de l’altra ens produeix terror que ens moguin el nostre espai proper.

Continuar llegint aquí

El régimen del 2018

Un article a El País (27/12/2018) de José Luís Atienza, portaveu de Comuns Federalistes i membre de la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, on comenta d’on venim i cap on estem anant arran de la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 18 de desembre sobre la Constitució espanyola.

“La resolución aprobada por el Parlament en la que declaran antidemocrática y antisocial la Constitución demuestra el nivel al que ha descendido la política parlamentaria. Para no pocas fuerzas políticas, hacer política es hacer propuestas de textos inspiradores de pancartas, pintadas en corrales ajenos y cortes de carretera. En un invierno en que el procesismo no sabe ni qué hacer ni adónde ir, se dedica a abrir una causa general contra la democracia española y arremeter contra la Constitución. La Constitución del 78 debe reformarse porque tiene años y defectos, pero como está es comparable a la de cualquier país europeo de larga tradición democrática.”

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Antonio Barbará, representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Metge de medicina interna i activista social. Ha treballat, des del 1970, en els sistemes de salut i ha escrit nombrosos articles. Fundador i secretari de Dempeus per la salut pública, també és promotor de la Marea Blanca de Catalunya. Internacionalista, federalista i comunista.

A Catalunya coincideix l’auge del nacionalisme amb les retallades en la sanitat pública. Això és casual?

D’entrada cal distingir entre salut i sanitat, paraules que es fan servir de manera indistinta, però no són el mateix. La sanitat és només una part, important però petita, de la salut. Jo defineixo la salut com una manera de viure autònoma, solidària i feliç. Quan algú no és autònom en un món global, no és solidari i no és feliç, no està sa, perquè si es viu amargament una situació, ja no podem parlar de salut. I això entronca amb la trajectòria del procés, que, com tots els hipernacionalismes, és una patologia social seriosa, que afecta tots els àmbits, per descomptat incloent-hi la sanitat, que és l’atenció a la salut quan es perd. Recordem l’etapa d’Artur Mas-Boi Ruiz, que va ser d’una radicalitat extrema en les retallades, en què es van carregar voluntàriament un finançament mínimament decent de la sanitat.

No n’hi ha prou, doncs, amb anar al metge per tractar-se la malaltia del procés?

El que és important és la vida, és la salut. La sanitat és un instrument, encara que des de la perspectiva del negoci és fonamental, perquè s’emporta més del 40% del pressupost. Però el que compta són els determinants socials, els drets humans. No es pot parlar d’una societat saludable quan hi ha una taxa d’atur o unes pensions com les que tenim, quan s’expulsa la gent de casa seva, quan respirem un aire contaminat, quan no s’imparteix una educació suficient… Sense tot això no hi ha salut.

Continuar llegint. Aquí

Deconstruint el significat buit de Règim del 78

El nostre company de Comuns Federalistes i representant al Consell Nacional Roger Molinas analitza el lema buit de signficat que s’ha etiquetat com a Règim del 78 a Catalunya Plural.

¿Por qué no nos detallan quién es y quién forma este extraño régimen formado en 1978? Exactamente, ¿qué hay que romper y con qué lo debemos sustituir? Pues muy sencillo: porque nos encontramos ante un ‘significante vacío’ de manual, un lema publicitario convertido en un cajón que cada uno puede llenar a su gusto.

Continuar llegint: Aquí