Davant la sentència

La sentència feta pública avui és dura judicialment i políticament excessiva, però sigui quina sigui l’opinió sobre la sentència, el problema ha deixat de ser judicial i tornar a ser estrictament  polític.  L’actuació de la majoria independentista, abolint el 6 i 7 de setembre l’ordenament democràtic vigent i desfermant uns esdeveniments que comportaven un greu risc per a la convivència, mereixia la més severa crítica política i una assumpció de responsabilitats per part dels partits promotors,  que fins ara no s’ha donat. Trepitjar els drets de mig país i posar en perill les institucions que a tots pertanyen podia tenir conseqüències jurídiques i penals. La sentència és criticable però no pot ser titllada d’il·legítima.

Catalunya en Comú no s’ha d’alinear a reclamar una resposta transversal a la sentència, ni “del 80%” ni una “resposta de país”. És natural i respectable que l’independentisme surti al carrer i protesti davant de la magnitud de les penes, però nosaltres no podem subordinar el nostre espai a un moviment que formula el conflicte en termes d’enfrontament entre una Catalunya independentista homogènia i un Estat autoritari, i oblidar que la meitat de la gent catalana,  per no dir la majoria, no vol separar-se d’Espanya.

Davant les  propostes de les aturades de país,  el nostre espai ha de contribuir a defensar l’autonomia del moviment obrer. Mantenir els sindicats al marge de l’agitació independentista serà cabdal per fer-hi contrapès en el si de la societat catalana, per fer possible una sortida dialogada. El problema està jutjat, però  no resolt.  Amb les condemnes de llarg empresonament torna a deixar el problema a sobre de la taula de la política.

La sortida de presó dels sentenciats ja no depèn de la justícia, sinó de la negociació política. Seria possible impulsar una reforma penal que permetés una tipificació més ajustada dels fets i retroactivament  beneficiosa per als condemnats, encara que l’indult té l’indiscutible avantatge que depèn del Consell de Ministres. No obstant, el problema no és si la solució està en un indult o una reforma del Codi Penal.

No hi haurà solució sense el desbloqueig de la política paralitzada a Catalunya des del començament del procés, amb un govern incapaç de governar, un parlament presoner de la gesticulació i unes mobilitzacions tan carregades d’emoció com buides d’objectius polítics assolibles. Cal una política  que torni a la realitat  per generar les condicions per dialogar i  buscar una sortida real i duradora al seu bloqueig permanent. Cal fer un punt i apart que vagi més enllà de la sentència.

Catalunya necessita trobar el camí d’un acord ampli de país, que no es pot fer al marge de la llei ni de la correlació de forces que hi ha aquí i a l’Estat. Un acord de normalització de la vida política catalana per avançar i tornar Catalunya al camí de la millora del seu autogovern.

Comuns Federalistes

14 d’octubre de 2019

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Versió en castellà:

Ante la sentencia

La sentencia hecha pública hoy es dura judicialmente y políticamente excesiva, pero sea cual sea la opinión sobre la sentencia, el problema ha dejado de ser judicial y vuelve a ser estrictamente político. La actuación de la mayoría independentista, aboliendo el 6 y 7 de septiembre el ordenamiento democrático vigente y desatando unos acontecimientos que comportaban un grave riesgo para la convivencia, merecía la más severa crítica política y una asunción de responsabilidades por parte de los partidos promotores que hasta ahora no se ha dado. Pisar los derechos de medio país y poner en peligro las instituciones que a todos pertenecen podía tener consecuencias jurídicas y penales. La sentencia es criticable pero no puede ser tachada de ilegítima.

Cataluña en Común no debe alinearse en reclamar una respuesta transversal a la sentencia, ni “del 80%” ni una “respuesta de país”. Es natural y respetable que el independentismo salga a la calle y proteste ante la magnitud de las penas, pero nosotros no podemos subordinar nuestro espacio a un movimiento que formula el conflicto en términos de enfrentamiento entre una Cataluña independentista homogénea y un Estado autoritario y olvidar que la mitad de la gente catalana, por no decir la mayoría, no quiere separarse de España.

Ante las propuestas de paros de país, nuestro espacio debe contribuir a defender la autonomía del movimiento obrero. Mantener los sindicatos al margen de la agitación independentista será capital para hacer contrapeso en el seno de la sociedad catalana y posibilitar una salida dialogada. El problema está juzgado, pero no resuelto. Con las condenas de años de encarcelamiento vuelve a dejar su resolución sobre la mesa de la política.

La salida de prisión de los sentenciados ya no depende de la justicia, sino de la negociación política. Sería posible impulsar una reforma penal que permitiera una tipificación más ajustada de los hechos, retroactivamente beneficiosa para los condenados, aunque el indulto tiene la indiscutible ventaja de que depende del Consejo de Ministros. Sin embargo, el problema no es si la solución está en un indulto o una reforma del Código Penal.

No habrá solución sin el desbloqueo de la política paralizada en Cataluña desde el comienzo del proceso, con un gobierno incapaz de gobernar, un parlamento prisionero de la gesticulación y unas movilizaciones tan cargadas de emoción como vacías de objetivos políticos alcanzables. Es necesaria una política que vuelva a la realidad para generar las condiciones para dialogar y buscar una salida real y duradera a su bloqueo permanente. Es imprescindible hacer un punto y aparte que vaya más allá de la sentencia.

Cataluña necesita encontrar el camino de un acuerdo amplio de país, que no se puede hacer al margen de la ley ni de la correlación de fuerzas que hay aquí y en el Estado. Un acuerdo de normalización de la vida política catalana para avanzar y devolver Cataluña al camino de la mejora de su autogobierno.

Comuns Federalistes

14/10/2019

Entrevista a Roger Molinas, representant de Comuns federalistes al Consell Nacional de CEC

arqueoleg

Entrevista publicada a Estado.net el passat 2/10/2019

Entrevistamos a Roger Molinas, más conocido por su cuenta de Twitter @arqueoleg. Se define como marxista, es miembro de la dirección Nacional de Catalunya en Comú, y una de las voces más reconocibles del sector Comuns Federalistes.

Nos reunimos con él para hablar sobre los nuevos escenarios políticos que se abren en el conjunto de España y en concreto la situación política que se vive en Catalunya, y además también queremos conocer su visión como experto en redes sociales y la
guerra de relato que se disputa en ellas por el sentido común.

Últimamente ha publicado una serie de investigaciones en las que vincula directamente a Òmnium Cultural (uno de los dos motores de la sociedad civil independentista, el otro es la Asamblea Nacional Catalana) con el franquismo. ¿Puede explicar ese giro ideológico de Òmnium?

Omnium Cultural originalmente fue fundada por miembros de la burguesía catalana con un pasado franquista, como el empresario Felix Millet i Maristany, que había luchado en el bando nacional durante la guerra civil. Omnium Cultural fue legalizado durante los últimos años del franquismo, ya que la dictadura, centrada en la lucha contra el comunismo, no vio a este folclore inocuo como una amenaza. El mismo president Tarradellas tenía muy mala relación con Omnium a quien los acusaba de robar la bandera del catalanismo a la resistencia antifranquista.

Continuar llegint aquí

Diada, una nau sense vent a les veles. José Luís Atienza

1568294630_359590_1568295040_noticia_normal_recorte1

Us oferim un article de José Luís Atienza, portaveu de Comuns Federalistes i membre de la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, publicat a El País.Cat el passat 12 de setembre.

“Abraham Lincoln deia que a partir dels 40 anys un és responsable de la seva pròpia cara. Als seus 43 anys, la Diada recuperada té una altra cara de quan es va presentar el 1976 a Sant Boi, el Baix Llobregat, amb el crit de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” amb accent xarnego i del moviment obrer. Aquell rostre col·lectiu de la manifestació del 1976 tenia cara i veu de nació real dels ciutadans. Ara té les faccions corregides per la cirurgia del procés a semblança d’un “imaginari de ciutadania a mesura d’una nació ideal dictada per la història”, en paraules robades a Manuel Vázquez Montalbán.

El que llavors va omplir la plaça Catalunya de Sant Boi no va ser el record d’una dolorosa però llunyana derrota de 250 anys enrere en la guerra entre un arxiduc vienès i un duc nascut a Versalles que volien ser reis d’Espanya, sinó la memòria propera d’un gener de 37 anys enrere que va acabar amb el triomf de la dictadura, l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i la fi de la república espanyola i de l’Estatut. Era la voluntat de recuperar les llibertats democràtiques i nacionals arrabassades per les armes a l’Espanya i la Catalunya republicana amb un milió de morts.

Pel camí que va aquest dia, no només quedarà com la Diada Nacional de mitja Catalunya sinó també com la mobilització que ha triturat els consensos del catalanisme transversal i unificador que en els seus primers anys va ajudar a construir. El nacionalisme de l’era digital ha rebutjat allò que era compartit, que no era poc, i ha explotat com a veta electoral la vella mina de la diferència, i no ha tingut miraments a fer caure els ponts que feien que una majoria social compartís un present i un horitzó de futur. El que feia forta la nostra comunitat nacional no era el cultiu intensiu de la identitat per allunyar les males companyies sinó allò que la nostra gent tenim en comú i l’acceptació que la barreja d’orígens i afectes no és un llast sinó una riquesa.”

Continuar llegint aquí.

Donar una oportunitat a la dreta no és negociable, José Luís Atienza

Us oferim un article de José Luís Atienza, portaveu de Comuns Federalistes i membre de la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, publicat a la revista Treball, el  dia 2 de setembre on desenvolupa el posicionament de Comuns Federalistes davant les negociacions per formar govern.

“Les negociacions per formar govern no es poden abordar sense assumir allò que és evident, que les eleccions del 28 d’abril de 2019 van aconseguir mobilitzar l’esquerra i el sentit comú a l’Espanya plurinacional per sobre de la crispació i del tripartit de la plaça de Colón y cierra España. Per contra, el fracàs de la investidura en les dues votacions del 23 i el 25 de juliol han provocat la desmobilització i la decepció dels votants d’esquerra. Decepció en el què ha passat, i en com ha passat.

En la política compten els gestos, les formes, el projecte polític i la correlació de forces. La obscena batalla pel relat protagonitzada per socialistes i podemites en aquells quatre dies de juliol es mereix aquell títol encunyat per Kundera, la insuportable lleugeresa de l’ésser, a manera d’epitafi del que podría haber sido y no fue. Un relat simple i lleig per a una situació complexa -que malgrat tot havia estat llegida amb un immerescut optimisme dels votants de l’esquerra i del sentit comú- que va rebre la dutxa freda d’un malbaratament de gestos equivocats, de formes burdes gens amistoses.”

Continuar llegint aquí

Entrevista a Roger Molinas, representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Entrevista a Crònica Global. 01/09/2019:

Roger Molinas: “Torra olvida que CiU reciclaba alcaldes franquistas”

El historiador y activista, conocido en las redes como ‘Arqueòleg Glamurós’, recuerda que casi la mitad de los primeros ediles catalanes procedentes del Régimen se pasaron a Convergència

Roger Molinas (L’Hospitalet de Llobregat, 1981) es un hombre polifacético. Arqueólogo de profesión, y licenciado en Historia, este activista de izquierdas es también conocido por su sobrenombre de Twitter: “Arqueòleg Glamurós”. Militante de IC-V en su ciudad, miembro de la corriente Comuns Federalistes y del consejo nacional de Catalunya en Comú, así como de Federalistes d’Esquerres, entre otros espacios, no tiene pelos en la lengua a la hora de rebatir los argumentos del nacionalismo, en general, y de los independentistas catalanes, en particular.

Entre ellos figura la identificación que, por parte de estos últimos, suele hacerse entre España y el franquismo. Uno de los ejemplos más recientes lo tuvimos el pasado fin de semana cuando, con motivo del 75º aniversario de la liberación de París, en la que participaron los exiliados españoles de La Nueve, Quim Torra publicó un tuit para advertir que, en aquel 1944, “el papel español en la Segunda Guerra Mundial fue el envío de miles de soldados de la División Azul a luchar junto a Hitler”. Apostillando, como respuesta a otro mensaje del Ministerio de Justicia, que “los soldados republicanos de La Nueve continuaban luchando contra el fascismo y la España del dictador Franco”.

– ¿Qué le pareció ese mensaje de Quim Torra? Con sus palabras, ¿no estaba dando a entender que España era sólo su gobierno, el franquismo, y quienes le daban apoyo?

Me parece absurdo que Torra critique el franquismo en España cuando Convergència fue el partido que más franquistas recicló en Cataluña en la Transición. Un 43% de los alcaldes franquistas que se volvieron a presentar en aquella época lo hicieron bajo las siglas de CiU [95 sobre un total de 219, según explica en su blog]. Me hace gracia que Torra hablara de la División Azul como ejemplo de lo que hizo España, y olvidara mencionar que Primitivo Forastero, alcalde de CiU en Camarles, fue uno de sus combatientes. ¿Cuál era la Cataluña legítima entre 1939 y 1975? ¿La de los expresidents Companys, Irla y Tarradellas, o la del Gobernador Civil que puso Franco? Para mí, la Generalitat exiliada. Durante 40 años hubo una división entre el poder legítimo y legal que salía de las elecciones republicanas de febrero de 1936 y el gobierno golpista, ilegal e ilegítimo, que usurpó el poder esos 40 años.

Continuar llegint aquí

Entrevista a Montse Álvarez, representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Advocada. Va estudiar dret a la UB. Funcionària amb una llarga trajectòria a la Generalitat de Catalunya, sempre dedicada al món relacionat amb el treball. És a Comuns Federalistes i forma part del Consell Nacional de Catalunya en Comú.

L’última crisi econòmica, global, de quina manera impacta a Catalunya?

En vaig sentir els efectes a la meva família mateix. El meu marit es va quedar sense feina l’any 2007, i es va veure obligat a reciclar-se laboralment. Va ser terrible. Van començar els expedients de regulació d’ocupació, moltes persones que van perdre la feina van optar per fer-se autònoms, per obligació. En el meu àmbit ocupacional tenim més feina quan a la gent li van les coses malament. Aleshores vam estar desbordats. I al carrer es va produir una onada d’indignació que es va manifestar en el 15-M, el “no ens representen”, l’encerclem el Parlament…

I les forces polítiques reaccionen segons la seva conveniència…

El PP, el mascle alfa de la política espanyola, es va mantenir rígid, i Convergència i Unió, que aleshores governava, va intentar enfilar-se a l’onada de descontentament, per evitar que l’esquitxessin els casos de corrupció que li afloraven aleshores i, en fi, per atribuir les retallades a la falta de diners, de competències, i buscar un culpable. El primer gran retallador, en les matèries més sensibles, com sanitat i educació, va ser Artur Mas. A sobre, va ser en la pitjor circumstància per a la gent, que no només perdia la feina sinó també prestacions bàsiques. Aquest va ser, doncs, el moment de la tempesta perfecta: protestes al carrer, retallades, corrupció…

En tot cas, mes enllà dels greuges, el fiasco de l’Estatut, etc., la crisi i els seus efectes col·laterals han contribuït a engruixir el procés?

Era evident que les coses estaven mal organitzades i que calia fer una reforma del marc legal. Si no, ens plantejaríem el federalisme com a sortida a la crisi territorial. Però la societat ha evolucionat. L’any 78 tot estava per fer i ara està per modelar i plantejar-se el futur. Ara estem en l’entorn VUCA (acrònim utilitzat per descriure la volatilitat, la incertesa, la complexitat i l’ambigüitat de condicions i situacions), en què tot canvia i torna a canviar. Potser ens hem de replantejar què fem i formular les parts programàtiques d’una altra manera. El que queda clar, però, és que molta gent, atemorida, s’aferra al que pot buscant seguretats, i tendeix a replegar-se en allò conegut, en el passat. Aquí a Catalunya, el procés va instrumentalitzar una part d’això, i en altres llocs també es produeix un reflex del retorn a “el meu propi espai, el meu propi mercat”. D’una banda, ens obrim al món, i de l’altra ens produeix terror que ens moguin el nostre espai proper.

Continuar llegint aquí

El régimen del 2018

Un article a El País (27/12/2018) de José Luís Atienza, portaveu de Comuns Federalistes i membre de la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, on comenta d’on venim i cap on estem anant arran de la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 18 de desembre sobre la Constitució espanyola.

“La resolución aprobada por el Parlament en la que declaran antidemocrática y antisocial la Constitución demuestra el nivel al que ha descendido la política parlamentaria. Para no pocas fuerzas políticas, hacer política es hacer propuestas de textos inspiradores de pancartas, pintadas en corrales ajenos y cortes de carretera. En un invierno en que el procesismo no sabe ni qué hacer ni adónde ir, se dedica a abrir una causa general contra la democracia española y arremeter contra la Constitución. La Constitución del 78 debe reformarse porque tiene años y defectos, pero como está es comparable a la de cualquier país europeo de larga tradición democrática.”

Continuar llegint: Aquí