El aliento de la fraternidad

José Luís Atienza, representant de Comuns Federalistes a la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, explica a la publicació Pasos a la Izquierda la trobada entre andalusos i catalans que va tenir lloc a Sevilla el passat octubre.

“El último fin de semana de octubre bajo un cielo que no sabía si  reír o llorar se celebró un encuentro en Sevilla, entre catalanes y andaluces: mujeres y hombres de universidad, sindicalistas, periodistas, articulistas y demás gente de mal vivir. Diálogos Andalucía-Catalunya. Este título de fachada humilde, de nada modestas intenciones y esperanzadores resultados nos recordó aquello que todos sabemos y a menudo olvidamos: hablando la gente se entiende, filosofía básica de ese intelectual orgánico que es la sabiduría popular, descubridora de la brevedad antes de la invención de la imprenta y del twitter. Hablando la gente se entiende y aunque entenderse no quiere decir exactamente ponerse de acuerdo, entender al otro es  la condición imprescindible para ponerse manos a la obra.

Los andaluces y los catalanes, el Sur y el Norte peninsular, siempre nos hemos relacionado más de lo que presagiaba la geografía, el mapa del tiempo de TV3 y el sevillano, aquel tren de la Renfe siempre con horas de retraso que era un río de sueños y exilios en maletas de cartón que comunicaba la Andalucía rural con la Cataluña industrial. Con el AVE hoy se puede llegar con puntualidad japonesa desde Sevilla a Barcelona y viceversa, estamos más cerca porque se ha acortado el viaje y sin embargo la relación, el intercambio y la complicidad entre dos culturas que se fertilizan mutuamente a poco que se dejen ir, ha decaído. Dos Javieres, el uno andaluz, Javier Aristu, y el otro catalán, Javier Tébar, se habían empeñado en recortar distancia y olvido y establecer vías de contacto y diálogo más allá de la política, a través del intercambio intelectual y  la cultura de aliento federal y de izquierdas.”

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Mercè Claramunt. Representant de Comuns Federalistes a la Comissió Executiva de Catalunya en Comú

Advocada, sobretot en qüestions de família i violència masclista. Va treballar durant quatre anys a la conselleria d’Interior del tripartit. Forma part de l’Associació de Dones Juristes i de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, de la qual ha sigut presidenta.

Entre les nombroses arestes del procés pren un relleu especial la de caràcter jurídic. Com percep una advocada aquesta faceta jurídica del procesisme?
Els dies 6 i 7 de setembre per mi van ser un drama absolut, no només des del vessant de dona, d’esquerres i federalista, sinó del plus amb què veiem les coses a través de la nostra formació. Com a jurista, en el meu cas. Em va semblar una vulneració legal tan gran la que es va produir, que no podia entendre que parlamentaris companys i companyes meves, amb formació jurídica, poguessin votar a favor de la moció.

És un tòpic el retret nacionalista al govern espanyol d’haver judicialitzat la política. No és precisament això el que ha fet el procés al llarg de tota la seva trajectòria?
Absolutament. Em sorprèn que persones amb un coneixement jurídic tan arrelat com Pi-Sunyer, que havia treballat al tripartit, que era un jurista de prestigi reconegut i que va arribar a formar part del Tribunal Constitucional, actuïn com ho han fet en el procés. Si la qüestió jurídica fos com dos i dos fan quatre, no hi hauria problema. Òbviament és un àmbit interpretable, però no amb l’elasticitat d’un xiclet que pugui portar diguéssim que a desbordar les comportes d’un Estat de dret, com crec que s’ha fet. Fins i tot es pot entendre Santiago Vidal elaborant una cosa paral·lela (si un dia som no sé què, tenim una Constitució), però que des de dintre, amb la legalitat vigent, es pretengui vestir tota l’estructura jurídica del que s’està fent (amb les dues lleis que es van aprovar el 6 i 7 de setembre) no es pot entendre. Com no els grinyola, això, a persones amb formació jurídica? És com si fossin metges que van ferint o fent posar malalta la gent en comptes d’intentar curar-los. No té sentit.

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Roman Ceano. Representant de Comuns Federalistes a la Comissió Executiva de Catalunya en Comú

Economista, especialitzat en economia financera internacional. Empresari de software per a televisió. Responsable de l’àmbit d’economia d’Iniciativa per Catalunya. Forma part de Comuns Federalistes i és membre de l’assemblea de la Dreta de l’Eixample de Barcelona en Comú.

Entre altres coses, el procés ha posat de manifest que moltes vegades res no és el que sembla i el que sembla de vegades no és. Som presoners d’una perversió del llenguatge?
El llenguatge és una qüestió crucial perquè és un arcà que, des del principi, ha definit la humanitat. El problema actual és que tothom ha descobert que el significat de les paraules és flexible, que el llenguatge és mal·leable, que si dius mentides, per grosses que siguin, no s’obre el cel i cau un llamp. L’altre dia deia algú, parlant d”educació, que els nens descobreixen que, quan diuen una mentida, es poden escapolir, i això, quan passa en tota una societat, resulta molt preocupant.

Això és estructural, forma part de la condició humana, o és una cosa nova, lligada al desenvolupament de les tecnologies de la comunicació?
Crec que, a partir del segle XIX i potser abans, quan es descobreix que Déu no existeix (per dir-ho en poques paraules), cadascú tria la seva pròpia ràtio moral. Això ha anat calant en la societat i els seus comportaments i ara és el gran problema. S’ha destruït el sentiment religiós que mantenia la societat cohesionada i no s’ha substituït per un de civil. I dins d’això, com un subcàs, hi ha la qüestió del llenguatge. O sigui, tu pots dir el que vulguis i no hi ha ningú que vigili quin llenguatge s’utilitza. Les noves tecnologies han accentuat, modulat o modificat tot això, però és una qüestió que ve de força lluny i ha acabat afectant tota la humanitat. No hi ha cap motiu per fer bondat, per dir la veritat, i no hi ha res que t’obligui a fer les coses de determinada manera.

Continuar llegint: Aquí

Presentació Comuns Federalistes

Barcelona, 13 de juny de 2018

Comuns federalistes representem una manera d’entendre la confluència com un lloc on allò que ens uneix no és d’on venim sinó a on volem anar.

La candidatura de Comuns Federalistes, que ara presentem, és una candidatura feta per tornar a l’impuls fundacional de Catalunya a Comú, construir el país i la confluència també des de baix.

Proposem una organització viva, con una pràctica transparent, horitzontal i més de totes i tots, més democràtica, on els recursos telemàtics enriqueixin però no substitueixin la relació i el contacte personal.

Sabem que l’únic camí que pot treure a Catalunya de la seva paràlisi és una solució federal, el model majoritari de la gent que dóna suport als comuns amb el seu vot, a més de ser la tradició històrica i central de les esquerres catalanes i el catalanisme popular.

La nostra candidatura vol treure definitivament la idea federal de l’armari dels comuns, perquè deixi de ser un sentiment en veu baixa i passi a ser una proposta en veu alta en una taula de negociació i reforma de la Constitució.

Comuns federalistes proposarem en la primera reunió de la nova direcció dels Comuns la posada a debat obert del projecte de reforma federal de la constitució que vam presentar acompanyant la decisió de presentar la candidatura.

En una política catalana que es mou entre dos pols no és possible jugar un paper decisiu sense tenir un projecte nacional propi i un model d’Estat, perquè, tal com s’ha evidenciat en la moció de censura al govern del PP, no podem canviar Catalunya sense canviar Espanya i no podem canviar Espanya sense canviar Catalunya.

Defensar una proposta d’Estat capaç de generar aliances a Catalunya i la resta d’Espanya, ens permetria obrir-nos camí amb les nostres propostes socials, ambientals i de gènere, i iniciar el camí de recuperar el terreny perdut en la nostra societat del benestar, en els drets socials i els drets laborals que han retallat tant el nostre salari directe com l’indirecte.

Avançar en un model organitzatiu on la nostra diversitat i la nostra presència territorial es consideri un valor a multiplicar i no un risc a controlar.