Diada, una nau sense vent a les veles. José Luís Atienza

1568294630_359590_1568295040_noticia_normal_recorte1

Us oferim un article de José Luís Atienza, portaveu de Comuns Federalistes i membre de la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, publicat a El País.Cat el passat 12 de setembre.

“Abraham Lincoln deia que a partir dels 40 anys un és responsable de la seva pròpia cara. Als seus 43 anys, la Diada recuperada té una altra cara de quan es va presentar el 1976 a Sant Boi, el Baix Llobregat, amb el crit de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” amb accent xarnego i del moviment obrer. Aquell rostre col·lectiu de la manifestació del 1976 tenia cara i veu de nació real dels ciutadans. Ara té les faccions corregides per la cirurgia del procés a semblança d’un “imaginari de ciutadania a mesura d’una nació ideal dictada per la història”, en paraules robades a Manuel Vázquez Montalbán.

El que llavors va omplir la plaça Catalunya de Sant Boi no va ser el record d’una dolorosa però llunyana derrota de 250 anys enrere en la guerra entre un arxiduc vienès i un duc nascut a Versalles que volien ser reis d’Espanya, sinó la memòria propera d’un gener de 37 anys enrere que va acabar amb el triomf de la dictadura, l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i la fi de la república espanyola i de l’Estatut. Era la voluntat de recuperar les llibertats democràtiques i nacionals arrabassades per les armes a l’Espanya i la Catalunya republicana amb un milió de morts.

Pel camí que va aquest dia, no només quedarà com la Diada Nacional de mitja Catalunya sinó també com la mobilització que ha triturat els consensos del catalanisme transversal i unificador que en els seus primers anys va ajudar a construir. El nacionalisme de l’era digital ha rebutjat allò que era compartit, que no era poc, i ha explotat com a veta electoral la vella mina de la diferència, i no ha tingut miraments a fer caure els ponts que feien que una majoria social compartís un present i un horitzó de futur. El que feia forta la nostra comunitat nacional no era el cultiu intensiu de la identitat per allunyar les males companyies sinó allò que la nostra gent tenim en comú i l’acceptació que la barreja d’orígens i afectes no és un llast sinó una riquesa.”

Continuar llegint aquí.

El régimen del 2018

Un article a El País (27/12/2018) de José Luís Atienza, portaveu de Comuns Federalistes i membre de la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, on comenta d’on venim i cap on estem anant arran de la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 18 de desembre sobre la Constitució espanyola.

“La resolución aprobada por el Parlament en la que declaran antidemocrática y antisocial la Constitución demuestra el nivel al que ha descendido la política parlamentaria. Para no pocas fuerzas políticas, hacer política es hacer propuestas de textos inspiradores de pancartas, pintadas en corrales ajenos y cortes de carretera. En un invierno en que el procesismo no sabe ni qué hacer ni adónde ir, se dedica a abrir una causa general contra la democracia española y arremeter contra la Constitución. La Constitución del 78 debe reformarse porque tiene años y defectos, pero como está es comparable a la de cualquier país europeo de larga tradición democrática.”

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Antonio Barbará, representant de Comuns Federalistes al Consell Nacional de Catalunya en Comú

Metge de medicina interna i activista social. Ha treballat, des del 1970, en els sistemes de salut i ha escrit nombrosos articles. Fundador i secretari de Dempeus per la salut pública, també és promotor de la Marea Blanca de Catalunya. Internacionalista, federalista i comunista.

A Catalunya coincideix l’auge del nacionalisme amb les retallades en la sanitat pública. Això és casual?

D’entrada cal distingir entre salut i sanitat, paraules que es fan servir de manera indistinta, però no són el mateix. La sanitat és només una part, important però petita, de la salut. Jo defineixo la salut com una manera de viure autònoma, solidària i feliç. Quan algú no és autònom en un món global, no és solidari i no és feliç, no està sa, perquè si es viu amargament una situació, ja no podem parlar de salut. I això entronca amb la trajectòria del procés, que, com tots els hipernacionalismes, és una patologia social seriosa, que afecta tots els àmbits, per descomptat incloent-hi la sanitat, que és l’atenció a la salut quan es perd. Recordem l’etapa d’Artur Mas-Boi Ruiz, que va ser d’una radicalitat extrema en les retallades, en què es van carregar voluntàriament un finançament mínimament decent de la sanitat.

No n’hi ha prou, doncs, amb anar al metge per tractar-se la malaltia del procés?

El que és important és la vida, és la salut. La sanitat és un instrument, encara que des de la perspectiva del negoci és fonamental, perquè s’emporta més del 40% del pressupost. Però el que compta són els determinants socials, els drets humans. No es pot parlar d’una societat saludable quan hi ha una taxa d’atur o unes pensions com les que tenim, quan s’expulsa la gent de casa seva, quan respirem un aire contaminat, quan no s’imparteix una educació suficient… Sense tot això no hi ha salut.

Continuar llegint. Aquí

Deconstruint el significat buit de Règim del 78

El nostre company de Comuns Federalistes i representant al Consell Nacional Roger Molinas analitza el lema buit de signficat que s’ha etiquetat com a Règim del 78 a Catalunya Plural.

¿Por qué no nos detallan quién es y quién forma este extraño régimen formado en 1978? Exactamente, ¿qué hay que romper y con qué lo debemos sustituir? Pues muy sencillo: porque nos encontramos ante un ‘significante vacío’ de manual, un lema publicitario convertido en un cajón que cada uno puede llenar a su gusto.

Continuar llegint: Aquí

Diàlegs pera una solució federal. La mobilització del sentit comú

El proper dimarts 18 de desembre iniciem un cicle d’actes que hem anomenat Diàlegs per a una solució federal. La mobilització del sentit comú, que volem que serveixi per sumar mirades, multiplicar complicitats i anar construint el nostre ideari de forma col·lectiva.
Us  convidem al primer d’aquests debats que es celebrarà a les 19h a les Cotxeres de Sants,  (Carrer de Sants, 79, Barcelona) amb Emma Riverola i Joan Coscubiela.
Us hi esperem!

El aliento de la fraternidad

José Luís Atienza, representant de Comuns Federalistes a la Comissió Executiva de Catalunya en Comú, explica a la publicació Pasos a la Izquierda la trobada entre andalusos i catalans que va tenir lloc a Sevilla el passat octubre.

“El último fin de semana de octubre bajo un cielo que no sabía si  reír o llorar se celebró un encuentro en Sevilla, entre catalanes y andaluces: mujeres y hombres de universidad, sindicalistas, periodistas, articulistas y demás gente de mal vivir. Diálogos Andalucía-Catalunya. Este título de fachada humilde, de nada modestas intenciones y esperanzadores resultados nos recordó aquello que todos sabemos y a menudo olvidamos: hablando la gente se entiende, filosofía básica de ese intelectual orgánico que es la sabiduría popular, descubridora de la brevedad antes de la invención de la imprenta y del twitter. Hablando la gente se entiende y aunque entenderse no quiere decir exactamente ponerse de acuerdo, entender al otro es  la condición imprescindible para ponerse manos a la obra.

Los andaluces y los catalanes, el Sur y el Norte peninsular, siempre nos hemos relacionado más de lo que presagiaba la geografía, el mapa del tiempo de TV3 y el sevillano, aquel tren de la Renfe siempre con horas de retraso que era un río de sueños y exilios en maletas de cartón que comunicaba la Andalucía rural con la Cataluña industrial. Con el AVE hoy se puede llegar con puntualidad japonesa desde Sevilla a Barcelona y viceversa, estamos más cerca porque se ha acortado el viaje y sin embargo la relación, el intercambio y la complicidad entre dos culturas que se fertilizan mutuamente a poco que se dejen ir, ha decaído. Dos Javieres, el uno andaluz, Javier Aristu, y el otro catalán, Javier Tébar, se habían empeñado en recortar distancia y olvido y establecer vías de contacto y diálogo más allá de la política, a través del intercambio intelectual y  la cultura de aliento federal y de izquierdas.”

Continuar llegint: Aquí

Entrevista a Mercè Claramunt. Representant de Comuns Federalistes a la Comissió Executiva de Catalunya en Comú

Advocada, sobretot en qüestions de família i violència masclista. Va treballar durant quatre anys a la conselleria d’Interior del tripartit. Forma part de l’Associació de Dones Juristes i de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, de la qual ha sigut presidenta.

Entre les nombroses arestes del procés pren un relleu especial la de caràcter jurídic. Com percep una advocada aquesta faceta jurídica del procesisme?
Els dies 6 i 7 de setembre per mi van ser un drama absolut, no només des del vessant de dona, d’esquerres i federalista, sinó del plus amb què veiem les coses a través de la nostra formació. Com a jurista, en el meu cas. Em va semblar una vulneració legal tan gran la que es va produir, que no podia entendre que parlamentaris companys i companyes meves, amb formació jurídica, poguessin votar a favor de la moció.

És un tòpic el retret nacionalista al govern espanyol d’haver judicialitzat la política. No és precisament això el que ha fet el procés al llarg de tota la seva trajectòria?
Absolutament. Em sorprèn que persones amb un coneixement jurídic tan arrelat com Pi-Sunyer, que havia treballat al tripartit, que era un jurista de prestigi reconegut i que va arribar a formar part del Tribunal Constitucional, actuïn com ho han fet en el procés. Si la qüestió jurídica fos com dos i dos fan quatre, no hi hauria problema. Òbviament és un àmbit interpretable, però no amb l’elasticitat d’un xiclet que pugui portar diguéssim que a desbordar les comportes d’un Estat de dret, com crec que s’ha fet. Fins i tot es pot entendre Santiago Vidal elaborant una cosa paral·lela (si un dia som no sé què, tenim una Constitució), però que des de dintre, amb la legalitat vigent, es pretengui vestir tota l’estructura jurídica del que s’està fent (amb les dues lleis que es van aprovar el 6 i 7 de setembre) no es pot entendre. Com no els grinyola, això, a persones amb formació jurídica? És com si fossin metges que van ferint o fent posar malalta la gent en comptes d’intentar curar-los. No té sentit.

Continuar llegint: Aquí